El Graal

Me regalaste un cuenco de loza antigua
estaba muy descantillado y eso fue lo único que vi.
Hoy he visto en el fondo del graal una flor,
estuvo siempre allí pero yo no estaba preparada para verla.

Era la flor azul de lo imposible al alcance de mis labios.

Entonces supe porqué yo antes te había regalado
la flor de zafiro del hermafrodita,
la flor de zafiro de los alquimistas;
porqué te había regalado el zafito cuyo refleje tiñe la bóveda celeste.

Tú con tu voz tan blanca de avellana masticada
Me suena en el teléfono el regusto de la almendra
¿o era nuez? ¿o era quizá la uva de tu vino?
No sé qué mejunje era lo que bebías y bebíamos
en los días y meses de idas y venidas
de soledad en una habitación de Nueva York
en las distintas habitaciones y casas de Barcelona
No sé que líquido destilaba tu boca y yo bebía
Era almendra, avellana, nuez, y el ronroneo de siameses
que incluso ahítos reclamaban su jamón cocido
Era la caída de la tarde casi tropical en Málaga
y tú y yo en distintos balcones
hasta que decidimos que el otoño sería el inicio del año
Un año nuevo en los añares un día más bebiendo tu voz
y el miedo diluido en mis vísceras junto a tu miedo
Así empezamos nuestro nuevo año casi sin querer
sin poder evitarlo como ocurre con las catástrofes naturales
devastamos nuestros litorales nuestra fauna y flora
nuestros departamentos y condados
ya no había alarma que no se hubiese disparado
todo se convirtió en alerta roja
Las campanas tocaban a rebato en esta ciudad de las campanas
y supimos que ya habíamos unido nuestras vidas
Esta vida de gatos escapados de jaulas
Estas bocas que beben el zumo de la almendra
el aceite de la mandorla que enmarca nuestra vida

BIBIANA PEDEMONTE
"Bodegó de la carta", 56 x 82 cm

BIBIANA PEDEMONTE
"Damunt l'escriptori", 43 x 50 cm

BIBIANA PEDEMONTE
"Desamor", 60 x 95 cm

DER TOD

Quan ens avesam a Ella cal partir,
abandonar la lluna, anar, fugir,
despatxat cap un altre lloc finit
que no tengui mercats de carn podrida
ni botxins de mà alçada i coneguda.
Car ens movem entre ombres, som les ombres,
parracs del que vam ser, volíem ser,
un Oscar Matzerath, sabut per Ella,
un Mersault capficat, embriagat
amb la seva fredor, dolça amargor,
un Franz Biberkopf clos, sorrut per Ella.
Perquè som pedra, som la vida plena,
som la fi del camí, un bell destí,
som una passa, som un horitzó,
som el sol que cau en una mar finita,
som l'estiu que s'acaba, som promeses,
som projectes oberts, la mort aquella.
Perquè som solitud sense misteri,
engruna d'univers de la matèria,
bocí de la natura desgastada,
mentre caminam per aquest desert
que és el món en l'home desconcertat,
erm, sense cap oasi per conèixer,
construït per la mà, fina i caduca,
la mateixa mà, nostra, que desplega
la no-mort, la no-vida, fracassada.

SANDRA FIGUERAS
"Mentre caminam", acrílic i llapis sobre tela, 162 x 130 cm

SANDRA FIGUERAS

MEMÒRIA DE JOAN VINYOLI

Això que faig no pot estar al marge de tu
És cert però que ja no em dius com ho haig de fer

Aquell racó pintat de blanc amb els licors
Que tendrament perdura encara en el record!

Aquells moments en què et paraves a la plaça
Com em fan falta quan m'adreço al vell cafè!

Aquell frenètic perseguir el mot més intens
Com flota encara dins la contemplació!

Aquells turons a la mesura teva i meva
Vam anar fent-los com encara els veig avui

I gairebé no hi ha moments que no serveixin
Per situar-hi el doll constant del teu parlar

Lluito amb els dubtes per copsar-te ja acabat
Perquè els meus dubtes vull que siguin com els teus

MARIA FABRE
"Amics poetes, poetes amics", mixta sobre tela, 30 x 120 cm

Cançoner, 1999

Faràs dos trucs i t'obriré la porta
I no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m'hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador , veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu, amb el desig
De sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
En un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d'una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

MARIA FABRE
"Records", mixta sobre tela, 50 x 200 cm

TATIANA BLANQUÉ
"On no hi ha urgia hi ha terror tot en un interior"

TATIANA BLANQUÉ
"La vida és una suma de petites coses, i sempre hi ha una opció"

JOSEP PIERA

Baraca

L'aigua és vida,
diu la lluent rialla del riu.
L'aigua és vida,
remoregen les copes dels àlbers de la ribera.
L'aigua és vida,
canta neta i transparent la séquia.
L'aigua és vida,
somia l'ombra amable que m'acompanya.
L'aigua és vida.

M'hi assec. Escolte:
l'aigua és vida,
l'aigua és vida...
I sent als llavis la lluna
que m'ofereix tèbia i dolça
l'olor gustosa de l'herba-sana.

Una veu fresca
de dins em diu:
l'aigua és vida.

Ara que ja no ets, amor, ets més que mai.
Ara que ja no et tinc, amor, et vull de veres.
Ara que ja no ets, amor, ets esperança.
Ara que t'he perdut, amor, ets meu per sempre.

L'amor, amor, és així: és, si no és.

CLARA SULLÀ
"Batec de pluja", 50 x 50 cm

CLARA SULLÀ
"La rialla del riu", 50 x 50 cm

CLARA SULLÀ
"Pluja de llàgrimes", 90 x 90 cm

CLARA SULLÀ
"L'aigua és vida …i sent als llavis la lluna", 50 x 50 cm

CLARA SULLÀ
"Observant la pluja 2", 50 x 50 cm

CLARA SULLÀ
"Observant la pluja 1", 50 x 50 cm

Clor

Gauguin pinta dels mars del sud
els colors i l'ombra transparent de les palmeres
sobre arenes grogues i d'aram.
En una carta des de Tahití escriu
que quan es pon el sol el mar il·limitat es daura
i nedar-hi és escumar-se en aiguamel.
Talment hi fossis, somrius mentre fas crol,
però topes de sobre amb la paret de la piscina.
Carril 5. El cable i les boies.
I el gust amarg del clor.

Les roses d'Isfahan

Les roses d'hisfahan, o de l'Eufrat
els lliris salvatges que creixen a les ribes.
Els jardins d'olor a Mossul, i a Damasc
l'esclat dels gessamins. Les flors de mirra del Sudan,
i a Khartum els dos grans afluents del Nil
arribant-se l'un a l'altre
com set i aigua, vaixell i port,
desig i cos.

No et conformis amb els geranis d'un test a la finestra.

ELSA PONS
"Llums del sud 2", 40 x 40 cm

ELSA PONS
"Llums del sud 1", 40 x 40 cm

ELSA PONS
"La calidesa del matí", 130 x 89 cm

ELSA PONS
"L'olor de la sorra", 60 x 73 cm

ELSA PONS
"Nit blava", 116 x 89 cm

L'estat de la poesia

Noble art, n'han dit sempre,
avui empeltat de tics
d'una certa filosofia.

Enyoro Lowells i Borges i Cernudes
i Ribes i Carners de les meves ribes,
per més que arribessin tard a la meva vida.

Els sentiments? Sense variació:
Eros i Thànatos condicionen encara
fins i tot garbuixos de fragments, de línies.

Passos, petjades...

Són els anys? Són els meus
anys, gens desavesada
de la més pura poesia lírica?

Temps ben incomprensibles...

El Cèsar d'avui
ni tan sols sap on són els seus colons,
ni les seves marques d'ampla geografia.

Tot és com si no fos,
i una feblesa s'escampa,
talment com una malaltia.

BELLA DAMA CONEGUDA

Us veig en una foto antiga:
éreu jove i bella
i dúieu el poeta, aleshores
infant, en braços.

L'escena era bonica
i amagava el déu salvatge:
divinitat a bastament venerada
per vós i la vostra nissaga.

El meu record d'aquella tarda
- d'aquella foto esgrogueïda -
us fa amb un bell capell i un avió
- de quan en deien aeroplà- de paisatge.

M'apreciàreu perquè jo l'estimava
i jo us volia per estimar-lo,
per fer més clares unes ombres
que m'enterbolien certes imatges.

També us hauria volgut salvar,
com a ell, de les grapes inevitables.
Volia tornar-vos al retrat on ell
era innocent i vós jove i mundana.

Tots dos desapareguéreu sense acomiadar-vos,
deixant-me només el record,
aquest caos on he de cercar, sola,
les persones per estimar-vos.

BEA ORTIZ
"Garbuixos de fragments, de línies", mixta sobre tela, 35 x 60 cm

BEA ORTIZ
"Passos, petjades …", mixta sobre tela, 35 x 60 cm

BEA ORTIZ
"Éreu jove i bella", mixta sobre tela, 35 x 60 cm

BEA ORTIZ
"Només el record", mixta sobre tela, 35 x 60 cm

ADRASTEU

També d'altres cops, però mai com avui,
a la platja, la meravella de l'estranyesa
de ser rebut com un de més entre la gent,
els amics, les famílies al sol, les criatures,
cridaners, cadascú a la seva manera
solitaris, però tots veïns, acceptats els uns dels altres.
Em pregunto, pensant tot el que estic pensant,
com és que no es giren d'un rampell, com és
que em passen pel costat sense ni un gest
d'horror ni de defensa. Ai,
si sabessin que vull, què temo, què sóc,
a tots alhora enllà els empentaria el pànic
a fugir del meu costat igual que es fuig
del pitjor que es pot trobar enlloc del món.